Complot París

-1-

La tarda s'alçava roja a la meva ciutat natal, París.
Per mi, tot allò era un mal presagi. Portava tota la nit inquiet, i la situació me'n posava encara més.

Aquell matí m'havia de reunir amb la meva companya de feina, l’Adrienne.
Per cert, no m'he presentat, el meu nom és Arnaud, Arnaud Baril.

Com anava dient, aquell mateix matí m'havia de trobar amb l'Adrienne. Havíem quedat com sempre a la Place du Carrousel, al costat de Notre Damme. Havíem dit de quedar allà i anar caminant fins algun bar a la galerie de Montpensier, però jo, que sóc de poc caminar vaig preferir que agaféssim un taxi.


L'Adrienne estava esperant-me a la Plaça a les 9 en punt del matí. Quan el taxi va parar, vaig treure el cap per la finestra i amb un xiulet vaig atreure la seva atenció.
Va pujar al taxi, i vam dirigir-nos al bar. Un cop vam arribar al bar i vaig pagar al taxista 14 maleïts francs per culpa del tràfic, ja vaig veure que alguna cosa no anava bé només baixar del taxi.

Mentre ens dirigíem a l'entrada vaig observar que hi havia 4 homes amb ulleres de sol, actuant de manera sospitosa. Això, per un ex-Coronel de l’exèrcit francès es notava de seguida, ja que havia estat instruït en tècniques d’espionatge.
El que quedava més aprop de l'entrada era més aviat menut. Estava llegint un diari, que no havia pogut triar millor, ja que a la portada sortia un article molt interessant que havia llegit abans d’ahir.

Vam entrar dins del bar. Era un bar càlid, i per ser les 9 i quart del matí hi havia força gent. Vaig fer una ullada a fora, i vaig veure que les 4 persones havien desaparegut. (Vaig pensar que potser havien anat a buscar una entrada per la part de darrera).

L'Adrienne va demanar dos cafès i un parell de croissants amb la seva veu dolça i angelical, de no haver trencat mai un plat. Encara que tots dos sabíem que, ella no era un angelet i que havia trencat bastants plats a la seva vida. Sobretot perquè la seva família tenia un bar familiar, però també, perquè quan t'infiltres dins de les cases sempre et sols trobar la gent que no t'esperes a la cuina, on els estris més a mà, acostumen a ser ganivets, plats, olles o altres utensilis típics de la cuina que acostumen a fer molt soroll.

Em va mirar amb la seva cara xuclada i amb els seus ulls blaus i em va dir:

- Arnaud, ja saps que t'he d'explicar una cosa urgentment, però, ho faré amb clau, ja que es de vital importància.
- D'acord. Vaig dir jo. - Escriu-ho en aquest tovalló.

Ella em va escriure un missatge per desxifrar, que semblava bastant complex. Suficient per que la gent que passava pel costat no podia entendre-ho de cap manera, a menys que es pares descaradament a mirar el codi.

De sobte, els 4 homes amb ulleres de sol van entrar per la porta de la cuina del bar amb les pistoles alçades. Crec que les pistoles eren unes Beretta 92 F9mm Parabellum, encara que no m'hi vaig fixar gaire perquè la primera bala ja havia creuat l'aire, quan vaig començar a córrer.
Vaig agafar l'Adrienne amb una mà i el tovalló a l'altra, i vaig sortir cames ajudeu-me.

Un cop vaig poder guardar el tovalló a la butxaca del meu abric vaig aprofitar per treure la meva Colt Python 357 Magnum cal. 8 polzades, que es una arma difícil d’amagar, però amb una eficàcia esplèndida.
Ens trobàvem corrent pel carrer la rue de Montpensier buscant desesperadament un taxi, o un mitjà per fugir. Els 4 homes estaven disparant des de que van sortir del bar, però, les seves bales no anaven gaire ben dirigides.

Llavors vaig cridar:

- Adrienne!! Pel Carreró pots creuar fins a la rue de Valois, un cop siguis allà agafa un Taxi i amagat. Ens trobarem el 22 de Desembre a les afores de París, a Rouen, a casa dels meus avis. Fuig!!!

Mentre l'Adrienne fugía i jo seguia corrent per la rue de Montpensier vaig girar-me i vaig disparar un parell de cops per atraure la seva atenció, amb tan bona sort que vaig tocar-ne un just al mig del genoll, i mentre un queia els altres dos van entrebancar-se i van caure a terra.

Això va ser la meva oportunitat per escolar-me per un carreró i fugir . Vaig agafar un taxi i em vaig dirigir a casa meva, m'havia d'amagar fins que es calmessin les coses, ja que la policia començaria a buscar i a interrogar a la gent.

Vaig obrir la porta, i vaig deixar-me caure damunt del llit, esgotat desprès de la persecució.

Quant vaig recuperar l’alè vaig agafar el missatge. Vaig desplegar el tovalló, i un cop vist el missatge, em vaig adonar que l'Adrienne no va tenir temps de dir-me quin codi havia de fer servir per desxifrar-lo.

El missatge era el següent:

22.14 6.26.18.20 18.13.21.18.15.7.9.26.9 26 15.26 24.26.8.26 24.26.9.18.20.13.24 7.26.15 24.12.14 6.26.14 10.6.22.23.26.9 18 19.22 21.22.7 6.13 20.9.26.13 23.22.8.24.12.25.9.14.22.13.7 26.13.7.12.18.13.22 24.26.9.18.20.13.26.24 18 6.13.26 25.26.13.23.26 23.22 14.26.21.18.12.8.12.8 11.15.26.13.22.17.22.13 26.8.8.26.8.8.18.13.26.9 22.15 11.9.22.8.18.23.22.13.7 24.9.22.24 10.6.22 14.19.26.13 23.22.8.24.12.25.22.9.7 22.8.7.22.14 22.13 11.22.9.18.15.15

Vaig descobrir que en fred i sense saber el codi per desxifrar el missatge, això és feia més difícil.

Apart, la situació s’agreujava més, ja que la policia podia arribar en qualsevol moment fent preguntes.

Havia de fugir immediatament.