Complot París IV

-4-

La llum del sol em tacava la cara. La sensació d’escalfor desprès d’una nit tan freda em reconfortava.

El que no em reconfortava tan es pensar en com arribar a Rouen, ja que al no haver eliminat els homes de negre, probablement estarien rastrejant la carretera per buscar-me.

Havia d’aconseguir arribar a Rouen amb un dia, el que suposava fer uns 30 km. caminant, o aconseguir algun vehicle.

Vaig mirar el rellotge. Eren les 9 del matí, i encara que toques el sol, l’ambient fora de la cova era bastant fred.

Vaig decidir començar a caminar a una distancia prudencial des d’on veies la carretera.

Vaig caminar tot el matí, i vaig veure només 5 cotxes, 3 dels quals coneguts. Devia portar 4 o 5 km. i cada pas que donava em feia desanimar més.

Durant la tarda, i amb la panxa buida vaig aturar-me a descansar. Mentre mirava a la carretera, vaig veure l’oportunitat que havia estat esperant. Un home acabava de parar per anar a fer un riu, i el motor estava en marxa, i el cotxe buit.

Vaig començar a córrer bosc avall, i de poc no em mato de la velocitat que vaig agafar. Just quan l’home havia acabat i es disposava a tornar cap al cotxe vaig aparèixer jo corrent des de darrera, em vaig enfilar al cotxe i vaig sortir disparat entre crits i insults.

Portava un parell d’hores amb el cotxe, quan vaig veure que m’havia equivocat, Rouen estava molt més lluny del que jo recordava.

A pocs km. de Rouen va passar un dels cotxes dels homes de negre, i jo tan bé com vaig saber, vaig dissimular amagant-me darrera la mà més o menys.

Just a l’entrada de Rouen vaig decidir deixar el cotxe, ja que si l’home havia alertat a les autoritats m’estarien buscant segur.

Vaig començar a caminar, i en tenia per una bona estona, ja que casa els meus avis era a l’altra punta d’on jo havia aparcat el cotxe.

Cap allà a les 8 de la nit vaig arribar davant de casa. Vaig estudiar una mica els carrers del voltant i “bingo” a la casa del davant hi havia gent amb les persianes pujades. Vaig buscar un lloc per mirar l’interior de la casa sense ser vist.

Vaig donar el tomb a l’edifici i des d’allà vaig distingir 2 homes dins la casa amb uns prismàtics espiant casa dels meus avis.

Allò si que no m’ho esperava. Pensava que casa dels meus avis era un lloc segur per trobar-nos, però fos com fos, havia d’entrar per comprovar si l’Adrienne ja hi era o tenia l’intenció d’anar-hi.

Vaig dirigir-me a la part posterior de la casa per buscar algun lloc per entrar.

El mur era bastant alt però tot i així vaig aconseguir pujar-hi.

La part del jardí de darrera estava bastant descuidada, ja que els meus avis no hi venien gaire sovint, i quan venien no es dedicaven a fer de jardiners.

La porta del darrera estava tancada. Així que em vaig dirigir a la finestra de l’habitació petita que hi havia al costat. Em vaig embolicar un tros de roba a la mà i vaig deixar anar un cop sec.

El so no va ser gaire estrident, així que vaig imaginar-me que no l’hauria sentit ningú.

Sense obrir cap llum ni passar per cap lloc on em pogués tocar una mica de llum, vaig investigar tota la planta baixa. No hi havia ni rastre de que hi hagués ningú. M’estava morint de gana, així que vaig desconnectar la nevera per que no fes llum i vaig agafar una ampolla d’aigua i unes galetes que hi havia a l’armari.

Quan era dalt investigant vaig entrar a l’habitació de matrimoni. Estava més fosca de lo normal, amb les persianes baixades i jo sense cap llum. Vaig arriscar-me a obrir-la, ja que donava a l’altra banda de la casa i les persianes estaven baixades.

Baix obrir la llum, i ... vaig quedar estabornit.

Baix obrir els ulls, estava estirat al llit de l’habitació. La llum encara era encesa, i la porta tancada.

Al mirar al meu costat vaig veure l’Adrienne que s’havia quedat adormida.

El cap em feia unes fiblades exagerades. Potser per que hi havia rebut dos cops en cosa de dies.

Vaig aixecar-me i la vaig tapar amb una manta, però vaig decidir no despertar-la i deixar-la dormir aquella nit.

Complot París III

-3-

Vaig obrir els ulls...em feia tan mal el cap que em costava distingir cap on estava mirant. Vaig decidir tornar a tancar els ulls.

Passats cinc o deu minuts vaig tornar a fer l’esforç. Aquest cop si que vaig poder distingir clarament el que hi havia. Ja era de dia, i la claror entrava per una gran finestra al meu costat. A la cabana hi havia una petita llar de foc, una taula de fusta, un escriptori i el llit on jo estava estirat.

Em vaig posar de peu. Redimonis quin mal que em feia el cap. Al posar-me a caminar encara anava una mica tort de marejat com estava.

Vaig dirigir-me a l’escriptori. Al apropar-m’hi vaig veure, al costat de la porta, un abric marró que semblava d’una pell bastant gruixuda encara que no sabia ven bé de que era.

Això m’indicava que l’agressor no devia ser molt lluny, per que, en ple hivern i sense abric, no em quadrava gaire.

Vaig tornar a dirigir la meva atenció cap a l’escriptori. I havia unes notes molt estranyes, en un idioma que no acabava d’entendre.

L operació Complot París és durà a terme per cap dany, durant el discurs del president.

Si interecepten aquest missatge estarem en greu perill. Notifiqueu-ne la recepció tan bon punt el rebeu.

A.C.

(Vale, aixó d'aqui venia a ser grec escrit amb el word, però passat al blog, veig que m'ho tradueix xD ho sento)

- Genial, un altra mena de codi. Vaig pensar.

Just en aquell moment la porta és va obrir, i jo, intuïtivament vaig ficar-me la mà a l’abric per treure la meva Colt Python, però per desgràcia, l’home que m’havia atacat, havia tingut la suficient intel·ligència com per prendre-me-la.

- Hola noi, ja t’has llevat? Em va dir.

- Si, encara que no he dormit gaire a gust, crec que notava massa pressió al cap, no se per que serà. Vaig dir.

Em va explicar que ell era el guardabosc de la zona. És deia Ollivier Picart. Em va explicar que em trobava a les afores d”Auzebosc”. Això volia dir que havia anat en el sentit de Rouen durant una bona estona.

No semblava una mala persona, així que li vaig preguntar per que m’havia atacat.

La resposta que em va donar realment era obvia “- Tu mateix, he estat sentint trets tota la nit i de cop entren a casa meva”.

Realment, jo hagués fet el mateix.

Em va tornar la meva Colt Python, a condició que li expliques per que redimonis em perseguien, i com havia arribat allí.

Li vaig explicar tot, i quan li vaig dir que em perseguien 2 homes de negre pel bosc, em va dir que havien intentat entrar un pel més tard i que els tenia lligats a la part de darrera, ja que feien més mala pinta que jo. Apart, jo estava ferit, i deixar un ferit dormint al ras en ple hivern és inhumà.

La ferida la tenia bastant millor, ja que només havia estat una petita raspada a la cama.

Llavors, se’m va acudir preguntar-li pels papers que hi havia damunt la taula.

Em va dir que els hi havia pres a ells, i que l’havia llegit.

Li vaig dir que m’ho traduís.

El missatge deia:

L’operació Complot París és durà a terme per cap d’any, durant el discurs del president.

Si intercepten aquest missatge estarem en greu perill. Notifiqueu-ne la recepció tan bon punt el rebeu.

A.C.

Vaig imaginar-me que A.C. volia dir Antoine Carignac. I pel que havia vist el missatge havia estat entregat i m’imagino que notificat.

Vaig sortir per la porta i em vaig dirigir a la part del darrera, l’Ollivier no em va seguir, conscient del que anava a fer.

Dos trets van trencar el silenci del matí.

Un cop vam haver esmorzat, ven bé cap allà les 11:30 del matí, i ens vam haver explicat anecdotes l’un a l’altre. L’Ollivier em va preguntar que, quines intencions tenia respecte al Complot París.

Li vaig dir la veritat, que encara no ho sabía, que n’havia de parlar amb la meva companya, però que el dia 22, d’allí a 2 dies m’havia de trobar amb ella.

Ell em va dir, que em podia quedar un altre dia allí, i que si volia la seva ajuda, me la prestava de bon grat.

La vaig rebutjar, ja que no volia ficar ningú en perill per una cosa que no l’afectava en res.

Em vaig passar la resta del matí enterrant els cossos del 2 homes de Carignac.

A l’hora de dinar va arribar l’Ollivier, amb un parell de conills a la mà. Me’ls va donar i em va dir que per pagar-li l’estança li fes un bon dinar.

Encantat de la vida, jo li vaig preparar uns conills a la cassola per llepar-se’n els dits.

Durant la tarda em vaig apropar a la carretera a buscar el cotxe dels meus assaltants amb l’Ollivier. El vam trobar pocs metres enllà de la parada del autobús on havia baixat jo.

Vam pujar-hi per mirar el que tenien. I havia un parell de telèfons mòbils, blocs de notes, una agenda i a la part del darrera dues M16.

Per no cridar l’atenció amb tot el que hi havia la cotxe, vam decidir portar-lo a la cabana i poder investigar més tranquil·lament.

Vaig agafar un dels 2 telèfons mòbils. No hi havia cap missatge. Vaig mirar l’agenda, i hi havia nomes 20 números. Enumerats del 1 al 19 i un on hi deia A.C. Aquest mòbil em podia ser de molta utilitat.

Vaig mirar el segon mòbil. No hi havia res diferent de l’altre excepte que hi havia un únic missatge amb un número no identificat.

El missatge deia:

El subjecte A està desaparegut. El subjecte B està a Bolbec. Cal eliminar-lo com sigui. Si us quedeu sense armes dirigiu-vos al magatzem 5o del polígon industrial ZI sud.

Grans noticies! Tot es posava al seu lloc. Demà veuria l’Adrienne i ja teníem un lloc per poder investigar.

Vaig decidir anar d’hora al llit, i observar els blocs de notes i el que em faltava per mirar.

Em vaig tombar al llit i vaig treure el bloc.

De sobte, va entrar l’Ollivier tot exaltat.

- Ràpid! Recull les coses i puja al cotxe. Tens que fugir! Hi ha 5 o 6 homes rastrejant el bosc. T’estan buscant!!

Vaig agafar totes les meves coses i vaig pujar al cotxe. Vaig arrancar el motor i vaig sortir a tot gas cap a la carretera principal. Vaig encendre les llargues per veure-hi millor.

Desprès de 2 corbes em vaig trobar 3 dels homes. Tan bon punt em van veure van començar a disparar les seves metralladores cap al cotxe.

Els vidres trencats em queien a la cara i sobre les cames, però jo vaig fer un gran esforç per seguir endavant.

Al cap d’un moment vaig agafar la carretera general per fi. Però, només quan duia 5 km. Sorpresa! No quedava gasolina.

Vaig baixar del cotxe i vaig començar a pujar per la muntanya buscant algun lloc per poder fer nit. Casualment hi havia unes mantes, que vaig agafar per tapar-me.

Pujant per una costa, vaig trobar un clar amb una petita cova. Vaig decidir instal·lar-m’hi per passar la nit.

Mentre tancava els ulls mig congelat, vaig pensar que l’endemà seria millor dia.

Hellboy II

Fa pocs dies vaig mirar la pel·lícula de Hellboy II.

La meva opinió personal és bastant positiva. Crec que als que els va agradar la primera, també els agradarà aquesta.
Als que són seguidors dels còmics crec que també els agradarà, ja que es basa molt més en el món fantàstic com en els còmics.

A continuació faré una petita crítica de la pel·lícula:

"En el meu parer, crec que hi falta uns quants comentaris sarcàstics més, ja que el pobre Hellboy no és llueix massa en aquesta pel·lícula. Però, en conjunt està bastant millor que la primera, ja que s'ambienta més en el món fantàstic i s'adequa més als còmics, que, per tots els seguidors de Hellboy en còmic és una cosa bona. I, ja que en principi Guillermo del Toro, te prevista fer la tercera part, que sigui també adequada al còmic i ven entretinguda"

Per concluir, vui recomanar a tothom que li agrada el cinema de ciència-ficció, i que tingui l'oportunitat, que miri Hellboy i Hellboy II.

Salut Gent!!!

Complot París II

-2-

Em vaig aixecar del llit de l’habitació de l’hotel. Havia fugit a Le Havre, una petita ciutat costera de l’Alta Normandía.

Havien passat ja un parell de dies des de la persecució pels carrers de París, i no tenia cap noticia de l’Adrienne. Se que havíem quedat el 22 de Desembre a Rouen, però a dia 5 de Desembre encara no tenia cap noticia seva i del que li havia passat.

El missatge, desprès de donar-hi moltes voltes, vaig veure que no era tan difícil, que simplement era l’abecedari escrit del revés.

El missatge deia:

“Em vaig infiltrar a la casa dels Carignac tal com vam quedar, i he fet un gran descobriment.

Antoine Carignac i una banda de mafiosos planegen assassinar el president.

Crec que m’han descobert. Estem en perill”

Així que, ara ja sabíem que els homes que ens perseguien eren els homes de Antoine Carignac i que probablement ens volguessin eliminar del mapa per que l’Adrienne s’havia assabentat dels seus plans.

Tot i que ja n’estava, quan vaig haver desxifrat el missatge, em vaig començar a preocupar una mica més per l’Adrienne.

Vaig anar a esmorzar al bufet de l’hotel. Vaig esmorzar gairebé sol, ja que eren gairebé les 10 i estaven a punt de tancar.

Un cop esmorzat vaig sortir de l’hotel a donar una volta i a comprar algun llibre per distreure’m a l’hotel on m’amagava.

Al girar la cantonada, em vaig trobar de cara amb dos policies, que es van apartar, però, que un cop vaig haver passat vaig veure que m’observaven encuriosits.
Jo, ja sabia que estaven pensant. Tan bon punt van acabar de girar la cantonada vaig començar a córrer per donar la volta a l’edifici i tornar a entrar a l’hotel. Havia aconseguit passar desapercebut 2 dies sense que la policia em trobés, ja que havia pagat en efectiu, i no havia fet servir ni el mòbil ni la targeta de crèdit per por a que hem trobessin.

No es que em consideres un delinqüent, ni res per l’estil, però se que la policia francesa quan passen coses d’aquestes, sempre busquen un Boc expiatori. Apart, no hem feia gaire gràcia haver de dormir a la presó, encara que fos només una nit.

Vaig recollir les meves coses de l’hotel i vaig sortir tan ràpid com vaig poder cap a la recepció. El taxi que havia demanat abans de pujar ja m’esperava a la porta, així que vaig pagar i baix pujar al taxi.

Quan estàvem girant al cantonada vaig sentir sirenes que s’atansaven de lluny, m’imagino que
anaven direcció a l’hotel on m’esperaven trobar.

Sabia que tard o d’hora m’enxamparien, però no volia que fos abans del 22 de Desembre per poder-me trobar amb l’Adrienne.

Vaig dir-li al taxista que em portes a l’estació de trens urgentment. Vaig agafar el primer tren que sortia. Es dirigia a Bolbec.

Quan estava apunt de baixar del tren em va sonar el mòbil. M’acabava d’arribar un missatge de l’Adrienne. Per fi, després d’esperar tot preocupat per ella m’acabaven d’arribar noticies.

El missatge deia que ella de moment estava bé, que estava allotjada a una pensió a Amiens i que esperava que ens trobéssim el dia 22 a Rouen tal com havíem quedat.

Les noticies no podien ser millors, estava bé i podia arribar a Rouen sense cap problema. Això em va reconfortar.

Quan vaig sortir de l’estació em vaig encaminar a buscar un petit hotel, i aquest cop si, un llibre per poder entretenir-me a l’hotel.

Em vaig comprar una novel·la policíaca i un llibre de ciència-ficció.

El dia 19 ja m’havia acabat els dos llibres i estava més avorrit que una ostra.

Eren les 19:00 h. i el sol ja s’havia post des de feia estona.
De cop, vaig començar a sentir cops i crits a l’hotel. Vaig treure el cap per la finestra però no hi vaig veure res d’estrany. Vaig obrir la porta de l’habitació i vaig mirar al passadís.

Just a l’instant que vaig treure el cap dos homes amb ulleres fosques com els del dia de la persecució a París acabaven d’entrar a la segona habitació del meu costat.

No vaig tenir temps d’agafar gran cosa, l’abric amb la meva Colt Python i la cartera.

Vaig arrencar a córrer cap a la sortida d’incendis, just en el moment en que vaig obrir la porta de la sortida els dos homes em van veure i em van començar a perseguir. Mentre baixava les escales els sons metàl·lics de les bales rebotant contra el ferro m’estremia.

Just a l’últim tram d’escales una bala em va tocar al braç dret, que era el que necessitava jo per disparar.

Vaig continuar corrent com podia, quan de sobte va sortir just davant meu un cotxe amb vidres tintats. Vaig girar cua i em vaig ficar a un carreró. Just davant meu vaig veure una parada d’autobús amb un que estava apunt de marxar. Era ara o mai. Em vaig tapar la ferida com vaig poder i m’hi vaig esmunyir.

Portava ja ven ve mitja hora d’autobús, i vaig decidir baixar. Era una parada al mig d’un camí, envoltat de bosc per tot arreu.

Jo pensava que amb l’autobús ja els havia despistat però de cop vaig veure aparèixer dos cotxes amb els vidres tintats davant meu.

Vaig començar a córrer pel mig del bosc intentant fugir tan ràpid com pogués. Vaig tenir sort de que era lluna plena i encara s'hi veia una mica. Semblava que hi havia un camí marcat, però al cap d’una estona vaig decidir que seria més pràctic provar de fugir camp a través.

Després de 10 minuts corrent vaig arribar a una cabana. Vaig para i vaig escoltar. No sentia cap soroll, per tant, els devia haver despistat. La cabana estava sola, en una petita clariana dins del bosc, i per l’aspecte extern semblava deshabitada.

M'hi vaig dirigir a poc a poc per si hi havia alguna cosa estranya. Vaig obrir la porta. A dins estava fosc, i no podia veure res. Vaig obrir una llanterna i vaig entrar dins.

Llavors un cop al cap em va deixar inconscient...

Complot París

-1-

La tarda s'alçava roja a la meva ciutat natal, París.
Per mi, tot allò era un mal presagi. Portava tota la nit inquiet, i la situació me'n posava encara més.

Aquell matí m'havia de reunir amb la meva companya de feina, l’Adrienne.
Per cert, no m'he presentat, el meu nom és Arnaud, Arnaud Baril.

Com anava dient, aquell mateix matí m'havia de trobar amb l'Adrienne. Havíem quedat com sempre a la Place du Carrousel, al costat de Notre Damme. Havíem dit de quedar allà i anar caminant fins algun bar a la galerie de Montpensier, però jo, que sóc de poc caminar vaig preferir que agaféssim un taxi.


L'Adrienne estava esperant-me a la Plaça a les 9 en punt del matí. Quan el taxi va parar, vaig treure el cap per la finestra i amb un xiulet vaig atreure la seva atenció.
Va pujar al taxi, i vam dirigir-nos al bar. Un cop vam arribar al bar i vaig pagar al taxista 14 maleïts francs per culpa del tràfic, ja vaig veure que alguna cosa no anava bé només baixar del taxi.

Mentre ens dirigíem a l'entrada vaig observar que hi havia 4 homes amb ulleres de sol, actuant de manera sospitosa. Això, per un ex-Coronel de l’exèrcit francès es notava de seguida, ja que havia estat instruït en tècniques d’espionatge.
El que quedava més aprop de l'entrada era més aviat menut. Estava llegint un diari, que no havia pogut triar millor, ja que a la portada sortia un article molt interessant que havia llegit abans d’ahir.

Vam entrar dins del bar. Era un bar càlid, i per ser les 9 i quart del matí hi havia força gent. Vaig fer una ullada a fora, i vaig veure que les 4 persones havien desaparegut. (Vaig pensar que potser havien anat a buscar una entrada per la part de darrera).

L'Adrienne va demanar dos cafès i un parell de croissants amb la seva veu dolça i angelical, de no haver trencat mai un plat. Encara que tots dos sabíem que, ella no era un angelet i que havia trencat bastants plats a la seva vida. Sobretot perquè la seva família tenia un bar familiar, però també, perquè quan t'infiltres dins de les cases sempre et sols trobar la gent que no t'esperes a la cuina, on els estris més a mà, acostumen a ser ganivets, plats, olles o altres utensilis típics de la cuina que acostumen a fer molt soroll.

Em va mirar amb la seva cara xuclada i amb els seus ulls blaus i em va dir:

- Arnaud, ja saps que t'he d'explicar una cosa urgentment, però, ho faré amb clau, ja que es de vital importància.
- D'acord. Vaig dir jo. - Escriu-ho en aquest tovalló.

Ella em va escriure un missatge per desxifrar, que semblava bastant complex. Suficient per que la gent que passava pel costat no podia entendre-ho de cap manera, a menys que es pares descaradament a mirar el codi.

De sobte, els 4 homes amb ulleres de sol van entrar per la porta de la cuina del bar amb les pistoles alçades. Crec que les pistoles eren unes Beretta 92 F9mm Parabellum, encara que no m'hi vaig fixar gaire perquè la primera bala ja havia creuat l'aire, quan vaig començar a córrer.
Vaig agafar l'Adrienne amb una mà i el tovalló a l'altra, i vaig sortir cames ajudeu-me.

Un cop vaig poder guardar el tovalló a la butxaca del meu abric vaig aprofitar per treure la meva Colt Python 357 Magnum cal. 8 polzades, que es una arma difícil d’amagar, però amb una eficàcia esplèndida.
Ens trobàvem corrent pel carrer la rue de Montpensier buscant desesperadament un taxi, o un mitjà per fugir. Els 4 homes estaven disparant des de que van sortir del bar, però, les seves bales no anaven gaire ben dirigides.

Llavors vaig cridar:

- Adrienne!! Pel Carreró pots creuar fins a la rue de Valois, un cop siguis allà agafa un Taxi i amagat. Ens trobarem el 22 de Desembre a les afores de París, a Rouen, a casa dels meus avis. Fuig!!!

Mentre l'Adrienne fugía i jo seguia corrent per la rue de Montpensier vaig girar-me i vaig disparar un parell de cops per atraure la seva atenció, amb tan bona sort que vaig tocar-ne un just al mig del genoll, i mentre un queia els altres dos van entrebancar-se i van caure a terra.

Això va ser la meva oportunitat per escolar-me per un carreró i fugir . Vaig agafar un taxi i em vaig dirigir a casa meva, m'havia d'amagar fins que es calmessin les coses, ja que la policia començaria a buscar i a interrogar a la gent.

Vaig obrir la porta, i vaig deixar-me caure damunt del llit, esgotat desprès de la persecució.

Quant vaig recuperar l’alè vaig agafar el missatge. Vaig desplegar el tovalló, i un cop vist el missatge, em vaig adonar que l'Adrienne no va tenir temps de dir-me quin codi havia de fer servir per desxifrar-lo.

El missatge era el següent:

22.14 6.26.18.20 18.13.21.18.15.7.9.26.9 26 15.26 24.26.8.26 24.26.9.18.20.13.24 7.26.15 24.12.14 6.26.14 10.6.22.23.26.9 18 19.22 21.22.7 6.13 20.9.26.13 23.22.8.24.12.25.9.14.22.13.7 26.13.7.12.18.13.22 24.26.9.18.20.13.26.24 18 6.13.26 25.26.13.23.26 23.22 14.26.21.18.12.8.12.8 11.15.26.13.22.17.22.13 26.8.8.26.8.8.18.13.26.9 22.15 11.9.22.8.18.23.22.13.7 24.9.22.24 10.6.22 14.19.26.13 23.22.8.24.12.25.22.9.7 22.8.7.22.14 22.13 11.22.9.18.15.15

Vaig descobrir que en fred i sense saber el codi per desxifrar el missatge, això és feia més difícil.

Apart, la situació s’agreujava més, ja que la policia podia arribar en qualsevol moment fent preguntes.

Havia de fugir immediatament.

Observador del món

Cada dia em fixo més amb la gent que m'envolta.
No la meva gent, és a dir, no els que conec de tota la vida, sinó tota la gent que em passa pel costat i que possiblement els vegi un dia i no els vegi mai més.

Llavors et ve al cap la frase de l'anunci d'aquarius "El mundo esta loco, no, el ser humano es extraordinario".

Cada dia veus gent diferent de tots els sexes, races i cultures. Veus gent nerviosa, gent tranquil·la, gent impertinent, gent amable, gent que et mira, gent que t'ignora.

Però, al cap i a la fi, tots són diferents de tu. Escoltes les seves opinions sobre coses diverses i veus com difereixen els teus pensaments dels seus. I penses, "Però com pot pensar això?". Li diries que no, que això no és així, que s'equivoca, però et tractaria de boig o t'engegaria a pastar fang.

Per tant, tot observant la gent que m'envolta, he decidit que serè només un observador, que no em ficaré amb els assumptes dels altres.

Em dedicaré a conèixer i observar més la "meva gent", és a dir, la que si que conec de tota la vida, i amb la que puc tenir un debat obert sense mals rotllos. Perquè de gent al món n'hi ha molta, però que conegui jo, poquíssima.

Així que intentaré enfortir els lligams amb la meva noia, amb els meus pares, els meus amics, els meus familiars...
Deixant de banda els assumptes que no m’incumbeixen, però que per la curiositat de tot ésser humà escoltes "sense voler".

Sergi

Una petita Introducció sobre la meva persona

Aprofito aquest primer escrit per varies coses.

La més important de totes és presentar-me, ja que trobo que tot bon “blogger” s’hauria de presentar a la gent que el llegirà.

Em dic Sergi Pizarro Prió. Vaig néixer a Catalunya, concretament a la Seu d’Urgell, situada en una petita vall tranquil·la del Pre-pirineu Català.

La meva llengua, i per tant, la d’aquest blog és el català.

Ara que ja sabeu una mica més de mi, passaré a la segona qüestió.

El que volia també, era, explicar el perquè del nom del Blog.

La raó, és ven senzilla, i amb això encara em coneixereu una mica més. El meu animal preferit és el llop. I com que jo visc als Pirineus, el nom va venir sol.

Ara bé, que ningú s’espanti, ja que per moltes fotos de llops que hi veieu, no us penseu que tots els escrits del blog, parlaran sobre llops.

Bé, espero que llegiu aquestes petites paraules introductòries.

Adéu

Sergi