-2-
Em vaig aixecar del llit de l’habitació de l’hotel. Havia fugit a Le Havre, una petita ciutat costera de l’Alta Normandía.
Havien passat ja un parell de dies des de la persecució pels carrers de París, i no tenia cap noticia de l’Adrienne. Se que havíem quedat el 22 de Desembre a Rouen, però a dia 5 de Desembre encara no tenia cap noticia seva i del que li havia passat.
El missatge, desprès de donar-hi moltes voltes, vaig veure que no era tan difícil, que simplement era l’abecedari escrit del revés.
El missatge deia:
“Em vaig infiltrar a la casa dels Carignac tal com vam quedar, i he fet un gran descobriment.
Antoine Carignac i una banda de mafiosos planegen assassinar el president.
Crec que m’han descobert. Estem en perill”
Així que, ara ja sabíem que els homes que ens perseguien eren els homes de Antoine Carignac i que probablement ens volguessin eliminar del mapa per que l’Adrienne s’havia assabentat dels seus plans.
Tot i que ja n’estava, quan vaig haver desxifrat el missatge, em vaig començar a preocupar una mica més per l’Adrienne.
Vaig anar a esmorzar al bufet de l’hotel. Vaig esmorzar gairebé sol, ja que eren gairebé les 10 i estaven a punt de tancar.
Un cop esmorzat vaig sortir de l’hotel a donar una volta i a comprar algun llibre per distreure’m a l’hotel on m’amagava.
Al girar la cantonada, em vaig trobar de cara amb dos policies, que es van apartar, però, que un cop vaig haver passat vaig veure que m’observaven encuriosits.
Jo, ja sabia que estaven pensant. Tan bon punt van acabar de girar la cantonada vaig començar a córrer per donar la volta a l’edifici i tornar a entrar a l’hotel. Havia aconseguit passar desapercebut 2 dies sense que la policia em trobés, ja que havia pagat en efectiu, i no havia fet servir ni el mòbil ni la targeta de crèdit per por a que hem trobessin.
No es que em consideres un delinqüent, ni res per l’estil, però se que la policia francesa quan passen coses d’aquestes, sempre busquen un Boc expiatori. Apart, no hem feia gaire gràcia haver de dormir a la presó, encara que fos només una nit.
Vaig recollir les meves coses de l’hotel i vaig sortir tan ràpid com vaig poder cap a la recepció. El taxi que havia demanat abans de pujar ja m’esperava a la porta, així que vaig pagar i baix pujar al taxi.
Quan estàvem girant al cantonada vaig sentir sirenes que s’atansaven de lluny, m’imagino que
anaven direcció a l’hotel on m’esperaven trobar.
Sabia que tard o d’hora m’enxamparien, però no volia que fos abans del 22 de Desembre per poder-me trobar amb l’Adrienne.
Vaig dir-li al taxista que em portes a l’estació de trens urgentment. Vaig agafar el primer tren que sortia. Es dirigia a Bolbec.
Quan estava apunt de baixar del tren em va sonar el mòbil. M’acabava d’arribar un missatge de l’Adrienne. Per fi, després d’esperar tot preocupat per ella m’acabaven d’arribar noticies.
El missatge deia que ella de moment estava bé, que estava allotjada a una pensió a Amiens i que esperava que ens trobéssim el dia
Les noticies no podien ser millors, estava bé i podia arribar a Rouen sense cap problema. Això em va reconfortar.
Quan vaig sortir de l’estació em vaig encaminar a buscar un petit hotel, i aquest cop si, un llibre per poder entretenir-me a l’hotel.
Em vaig comprar una novel·la policíaca i un llibre de ciència-ficció.
El dia 19 ja m’havia acabat els dos llibres i estava més avorrit que una ostra.
Eren les 19:00 h. i el sol ja s’havia post des de feia estona.
De cop, vaig començar a sentir cops i crits a l’hotel. Vaig treure el cap per la finestra però no hi vaig veure res d’estrany. Vaig obrir la porta de l’habitació i vaig mirar al passadís.
Just a l’instant que vaig treure el cap dos homes amb ulleres fosques com els del dia de la persecució a París acabaven d’entrar a la segona habitació del meu costat.
No vaig tenir temps d’agafar gran cosa, l’abric amb la meva Colt Python i la cartera.
Vaig arrencar a córrer cap a la sortida d’incendis, just en el moment en que vaig obrir la porta de la sortida els dos homes em van veure i em van començar a perseguir. Mentre baixava les escales els sons metàl·lics de les bales rebotant contra el ferro m’estremia.
Just a l’últim tram d’escales una bala em va tocar al braç dret, que era el que necessitava jo per disparar.
Vaig continuar corrent com podia, quan de sobte va sortir just davant meu un cotxe amb vidres tintats. Vaig girar cua i em vaig ficar a un carreró. Just davant meu vaig veure una parada d’autobús amb un que estava apunt de marxar. Era ara o mai. Em vaig tapar la ferida com vaig poder i m’hi vaig esmunyir.
Portava ja ven ve mitja hora d’autobús, i vaig decidir baixar. Era una parada al mig d’un camí, envoltat de bosc per tot arreu.
Jo pensava que amb l’autobús ja els havia despistat però de cop vaig veure aparèixer dos cotxes amb els vidres tintats davant meu.
Vaig començar a córrer pel mig del bosc intentant fugir tan ràpid com pogués. Vaig tenir sort de que era lluna plena i encara s'hi veia una mica. Semblava que hi havia un camí marcat, però al cap d’una estona vaig decidir que seria més pràctic provar de fugir camp a través.
Després de 10 minuts corrent vaig arribar a una cabana. Vaig para i vaig escoltar. No sentia cap soroll, per tant, els devia haver despistat. La cabana estava sola, en una petita clariana dins del bosc, i per l’aspecte extern semblava deshabitada.
M'hi vaig dirigir a poc a poc per si hi havia alguna cosa estranya. Vaig obrir la porta. A dins estava fosc, i no podia veure res. Vaig obrir una llanterna i vaig entrar dins.
Llavors un cop al cap em va deixar inconscient...
